Mi 
incón, el meu acó
Los niños opinan
Abrimos este apartado para vosotros chic@s. A todos los niños escritores, mandarnos vuestros cuentos; a los grandes artistas, mandarnos vuestras obras, dibujos, poemas, cómics… hechos por vosotros. Enviarlos al correo del ampa (ampamuseros@gmail.com) vuestros trabajos y nosotros los publicaremos.
También podéis opinar en cualquier de nuestros apartados o aqui directamente
Obrim este apartat per a vosaltres chic@s. A tots els xiquets escriptors, manar-nos els vostres contes; als grans artistes, manar-nos les vostres obres, dibuixos, poemes, còmics… fets per vosaltres. Enviar-los al correu de l’ampa (ampamuseros@gmail.com) els vostres treballs i nosaltres els publicarem.
També podeu opinar en qualsevol dels nostres apartats o ací directament
2º ciclo de primaria
Pablo LLiso : 1º en valenciano
Helena Mª Maestre: 1º en castellano.
Maria Molas: 2º en castellano
Quique: 1º carteles
EL TRESOR SUBMARÍ
Estic en el port d’un poblet costaner vent com tres submarinistes ixen cap a mar obert amb un especialista en buscar tresors que dirigeix l’expedició. Diuen que van a buscar un vaixell que fa molt de temps que s’havia enfonsat i duia a bord una càrrega molt valuosa.
Van en una llanxa motora de color groc i negre. La condueix un home que duu un equip informàtic per a comunicar-se quan es submergisquen els submarinistes i, amb la pantalla, veure des de la superfície el que veuen els tres homes submergits.
Arriben al lloc on creuen que està el vaixell enfonsat i comencen la recerca. L’home que conduïa mira ara la pantalla i els diu per on tenen que anar mitjançant uns xicotets auriculars que duen dins del casc d’immersió. Ell ha estudiat molt la història d’aquest vaixell i sap on localitzar-lo.
En el port hi ha una televisió gegant per a que tots el que vulguen puguen seguir en directe la recerca. Per als quatre-cents habitants que té el poble açò és un gran aconteiximent.
En la pantalla es veu el fons del mar. És molt bonic. Hi ha peixos de colors, algun coral, algues que es menegen com si dansaren i , al fons, un tauró. Més baix, si et fixes bé, s’endevina la silueta de l’antic vaixell.
Els bussejadors ja han arribat al vell vaixell que troben ple de peixos, petxines podrides i trencades. El conductor de la llanxa trau un mapa i els indica on tenen que mirar, en l’habitació del capità, en la part davantera del vaixell.
Quan arriben a la porta la troben tancada en clau. Comencen a buscar-la; en el magatzem, en el pont de comandament, en el menjador… però no hi ha forma de trobar-la. Intenten derrivar-la però no poden. L’oxigen de les botelles se’ls està acabant. Pugen a la superfície.
Una vegada canviades les botelles per unes noves, tornen a submergir-se i nadar cap al vell vaixell enfonsat. Suposadament era un vaixell pirata anglès que interceptà una càrrega d’un vaixell espanyol que tornava carregat d’or d’Amèrica. Decideixen separar-se per trobar més ràpidament la clau. Es reparteixen els llocs on buscar. Saben que no va ser fàcil però hi ha sort. Un d’ells la troba en el menjador dintre d’una caixa de vi.
Obrin la porta amb la clau i troben un cofre ple d’or, diamants, perles i plata. Per pujar-lo a la superfície hauran d’utilitzar els motorets que els fan anar més ràpid. Uns minuts després ja tenen el cofre en la llanxa.
Tots els que ho segueixen per la pantalla gegant esclaten d’alegria, però de repent la pantalla s’apaga…
- Però què passa?- es pregunten tots.
Ara no es veu la llanxa i sona una alarma. És el timbre d’alarma per al socorristes que ja eixen a rescatar-los. Són de la Creu Roja. La pantalla de televisió torna a anar. Tots veuen com els socorristes els rescaten i també duen el tresor cap al port. Però els segueix un tauró. Per sort la llanxa és molt ràpida i el deixa enrere. Tots es troben bé i el tresor està intacte.
Els bussejadors i el cap de l’expedició es queden part del tresor i la resta la duen a un museu i el cofre també.
A la fi tot ha eixit bé.
Pablo Lliso 4art B.
La estrellita sin nombre
Era una vez una estrellita que no tenía nombre. Iba errante por el espacio en busca de respuestas. Pensativa y triste pasó por delante del Sol y este al verla así le preguntó:
- Estrellita preciosa, ¿qué te pasa?
- Estoy muy triste porque no sé quién soy, no tengo nombre- le contestó ella.
El Sol mirándola con ternura le dijo;
- Yo sé donde tienes que ir para saber tu nombre.
- ¿Dónde?- se apresuró a preguntar la estrellita.
- En Saturno encontrarás la respuesta- dijo el Sol.
La estrellita se alegró de saber que en algún lugar estaba la respuesta pero por otro lado no sabía que era Saturno ni tenía la más remota idea de por dónde ir.
El Sol, que pareció adivinar sus pensamientos le explicó que Saturno era uno de los planetas grandes que giraban a su alrededor, que él también era una estrella pero más grande y más vieja que ella.
- Pero ¿Cómo puedo llegar allí?
- Pues volando por el espació en aquella dirección- le contestó el Sol.
Se despidieron y la estrellita se mostró muy agradecida al Sol por su ayuda y su amabilidad.
Cuando pasó Marte se encontró con un cinturón de asteroides que parecían como una pared. Preguntó si ya se había terminado el Sistema Solar y que ella quería llegar a Saturno. Un pequeño asteroide con ganas de conversación le dejó paso y le dijo que llegara hasta Júpiter y le diera la vuelta. En seguida vería Saturno y que era un planeta inconfundible por sus anillos.
La estrellita le dio las gracias por sus indicaciones y así lo hizo. Cuando tuvo ante sus ojos el planeta que buscaba quedó maravillada de los colores de sus anillos. Preguntó con toda la fuerza que pudo cuál era su nombre. Nadie respondió. Nada se movió, hasta que vio caer un papel a sus pies en el que ponía:
“BLANCA”
Blanca se alegró mucho y regresó a su galaxia. Allí se reunió con las demás estrellitas recién nacidas y les comunicó que ella ya no era una estrellita errante. Ahora era una estrella con nombre y ese nombre era: Blanca. Todas se alegraron por ella e hicieron una gran fiesta para celebrarlo.
Blanca fue feliz emitiendo una luz tan blanca y brillante como su nombre.
Helena Mª 4º B
JUAN, EL GIGANTE DE CHOCOLATE
Había una vez un gigante de chocolate que vivía en un castillo en el que nadie podía entrar porque él así lo quería.
Tenía el castillo protegido por cien perros de dos cabezas y en los armarios había monstruos hechos de nata y vainilla.
El gigante estaba satisfecho de tener a todo el mundo alejado pero a la vez enfadado porque no había nadie en el mundo más fuerte que él o lo suficientemente valiente para atreverse a intentar desafiarlo. En realidad empezaba a encontrarse solo.
En la ciudad cercana era muy conocido un niño llamado Iván que tan solo tenía siete años. Era muy valiente y también el más glotón.
A Iván le comentaron lo del gigante de chocolate y los monstruos de nata y vainilla. En lugar de tener miedo se le hizo la boca agua de pensar en lo buenos que estarían los monstruos y el delicioso chocolate del gigante.
El caso que no se lo pensó dos veces y se fue al castillo. El muro del jardín que había alrededor del castillo era una trampa mortal. Sólo tocarlos disparaba cuchillas, salían los perros de dos cabezas y diversos monstruos de caramelo de fresa en forma de algodón que te envolvían pringosamente.
Cuando Iván tocó el muro, las cuchillas no le hicieron nada porque llevaba una armadura, a los perros los adiestró y los monstruos de azúcar se los comió.
Cuando el gigante se dio cuenta que había alguien en su puerta, soltó a los monstruos de nata y vainilla. Iván se los comió a todos. Entonces el gigante abrió la puerta y vio que tan solo era un niño.
El gigante se alegró mucho de conocer a alguien tan pequeño que fuera tan valiente. ¡Por fin había encontrado a una persona realmente valiente! Tan valiente o más que él porque al fin y al cabo él era un gigante e Iván solo un niño.
El gigante e Iván se hicieron amigos para siempre. Los dos comprendieron que no hay que juzgar a los demás por las apariencias o por lo que dicen otros y que tener un amigo es importante y te hace feliz.
Maria Molas 4º B
CUENTOS PRESELECCIONADOS DE 4º DE PRIMARIA
LA MÒMIA
por Carles Albert 4art B
Açò era una jove parella, un home i una dona. Ell es trobava empresonat i ella
anà a vore’l. La dona li va dir;
- Tu saps on està faraó Tutankamon enterrat?
- Sí, més o menys- li contesta l’home.
- Doncs, confia en mi i disme ho.
- No. Si vols trobar-la, trau-me d’ací i anirem junts- li digué l’home.
La dona no sabia que fer per traure’l, i al final pensà en subornar a un guàrdia per a que li facilitara la fugida. El tresor que aconseguiren se’l repartirien entre els tres. Eixe va ser el tracte.
Així, va ser com el tres junts començaren la busqueda de la tomba del faraó que segons es deia guardava el major tresor de tots.
Arribaren en cavalls fins al port i s’embarcaren en un vaixell cap a Egipte. En el barco hi havia altra expedició que també buscava la tomba del famós faraó.
Van fer una aposta. El que la trobara primer donaria a els altres tres mil cavalls. Cap equip faria res mal contra els altres. Seria una competició honrada. Així quedaren.
Estaven brindant per tindre èxit en la busqueda quan el vaixell en el que viatjaven va ser assaltat per un grapat de moros. Es defensaren com pogueren. La cosa no anava molt bé, però el vaixell es pegà foc i es llançaren a l’aigua.
Tot pareixia perdut però la marea els dugué cap una platja. Quan es despertaren, no s’ho podien creus. Estaven vius!
Aleshores arribaren al desert i començaren a cavar. Els dos equips estaven cavant en la mateixa muntanya però uns per davant i els altres per darrere. Cada equip entra per un passadís distint.
El passadís que agafaren l’equip rival era una trampa que els deixa soterrats. L’equip dels tres protagonistes anaren més en compte i aconseguiren arribar sans a la cambra funerària.
Quan pogueren desxifrar els jeroglífics on deia com obrir la porta i entraren en la cambra ,es quedaren al·lucinats!
Estava plena de tresors d’or, plata i pedres precioses. A més la mòmia del faraó duia posada una màscara impressionant.
Es varen fer rics i famosos pel descobriment i els dos joves es casaren i se n’anaren a viure a un país llunya on no els poguera seguir la policia. El guàrdia es canvià de nom i es quedà com cuidador del tresor donat al Museu del Caire.
LA LLAVOR
por Helena Mª Maestre. 4art B
Açò era una llavor d’un roser plantada sota terra. Un dia li van comenzar a créixer les arrels . Ella notava com el seu cos redonet s’estenia i estenia però estava trista perquè encara no veia la llum del sol. Volia eixir a l’exterior i notar la calentoreta del sol, la frescor de la rosada i la carícia del vent.
Per fi va arribar el dia en que el seu cos se va obrir pas entre la terra, però encara no tenia fulles, sols era una tija. Va seguir esperant fins que un dia començaren a eixir d’ella branquetes i fulles.
Veia els xiquets jugar i córrer. De vegades caien damunt d’ella o l’espentaven sense donar-se compte. El roser pensà què podia fer per a espantar un poc a persones i animals. Aleshores començaren a eixir-li espines. Va ser bona solució perquè ara anaven més en compte amb ella.
Però es sentia sola i deia;
- Si tinguera alguna flor em divertiria més. Podria mirar-la, parlar amb ella i fins i to ser amigues.
Quan va arribar la primavera li va eixir un capoll. Estava molt contenta perquè anava a tindre una amiga. Ja s’imaginava com seria; de color blanc, amb uns ulls blaus i grans, simpàtica i amb un somriure sempre a la boca.
Un dia el capoll començà a obrir-se i var ser tal i com el roser s’havia imaginat. Quina alegria! Van ser molt bones amigues. Sempre estaven de conversa i riguent-se. Ara els xiquets ja no tenien por d’apropar-se perquè estava la flor i feia molt bona oloreta..
Un dia la rosa blanca li digué al roser que ell era sa mare però que ella no anava a durar sempre, que se semaria i moriria, però que no estiguera trista ja que nous capolls sortirien i sempre tindria companyia, noves roses amb les que jugar i divertir-se.
I…conte contat conte acabat. T’ha agradat?
LA FAMÍLIA RHOBYNSSON
por Oscar Más 4art B
Açò era una família molt, molt pobra que vivia en Haití. Al pare li deien José i a la mare Helena. Tenien sols un fill, Alberto. Vivien en la capital, Puerto Principe, en una xabola en l’extraradi, on s’amuntonaven famílies en les mateixes circumstàncies que ells.
Alberto tenia nou anys, el pare trenta-nou i la mare quaranta-tres. Ella estava embarasada de dos mesos i des de que ho va saber patia molt perquè pensava que no podrien alimentar a la criatura que vinguera.
Era Nadal i sols tenien deu euros. Què podien fer d’especial amb aquesta quantitat en unes dates tan especials com aquestes? Decidiren que tal vegada la sort els acompanyara i anaren a comprar loteria. Mentre esperaven el resultat del sorteig menjaren el poquet que els quedava; espaguetis bullits i aigua de la font per beure, ja que en casa no tenien aigua corrent.
Els pares d’Alberto no es feien massa il·lusions, però simplement en que els tocara un poc de diners podien comprar-li alguna cosa per a reis al seu fill, una cuneta per al fill que vindria en sis mesos i alguna cosa de menjar tradicional per els Nadals; torrons, castanyes, nous, roscó de reis i alguna cosa de carn que ja feia temps que no en menjaven.
Quan va arribar el moment d’anar a veure si els havia tocat la loteria passaren pel parc i Alberto es va trobar amb alguns dels seus amics; Claudia, Izan, Ivan, Sandra, Marta… Jugaren en el tobogan, l’engrunjador, el balancí, la caseta. També un poc a futbol, basquet, tir de baló… Els seus pares el miraven asseguts en un banc i estaven contents perquè veien que el seu fill era feliç.
A la fi, els pares li digueren a Alberto que era hora de anar cap a l’administració de loteria.
Pel camí, el xiquet els contava quan li agradaven els animals: gossos, gats, peixos… i que per a ell el millor regal seria tindre’n un.
En arribar a l’administració van veure que hi havia molta gent celebrant que allí havia caigut el primer premi. Eren rics! Els va tocar 2.999.989 €. Eixe Nadal feren un dinarot i varen invitar als veïns. Era la seua despedida.
Després sen van anar de viatge cap a Espanya. L’avió es deia “Eraxned”. Eixiren de Puerto Príncipe el 14-1-2011 i els costa 2.000 € els seients de primera classe.
L’avió va fer escala en París i aprofitaren per dur a Alberto a Disneyland . Per al xiquet tot allò era com un somni!.
Ja cap Espanya , des de l’avió veien la mar Mediterrània. Arribaren a l’aeroport de València a les 4:30 de la vesprada. Agafaren un taxi i li digueren al taxista la direcció de la seua nova casa; avinguda de Les palmeres, 21. Museros.
Era una casa gran i moderna, amb un pati per que pogueren jugar Albert i el germanet o germaneta que prompte naixeria. Varen matricular a Alberto en l’escola que estava molt propet de sa casa.
Quan no hi havia classe visitaven els llocs més bonics de la contornada, especialment la mar, la Serra Calderona i la ciutat de València que els paregué preciosa.
Arribà el moment en que tingueren que dur a la mare a l’hospital perquè estava a punt de tindre el bebè. Tot anà bé. Va ser un xiquet. No es posaven d’acord en el nom a posar-li; Ivan, Oscar, Jose, Carles…
A la fi li posaren Carles perquè pensaren que seria millor un nom valencià ja que ara eren valencians d’adopció.
EL PATINET
por Rubén 4ºrt B
Un dia molt calorós d’estiu un xiquet estava jugant amb el seu pare prop de sa casa. El seu nom era Samuel. Tenia el cabells rosos i era alt i prim. No tenia amics perquè era d’un altre país i feia poc de temps que estava en Espanya. A més, no entenia el valencià i sols un poc el castellà.
El patinet era d’un color verd molt bonic. Altres xiquets el miraven com feia piruetes. De sobte, en un gir, se li va trencar. Els xiquets que miraven començaren a riure i burlar-se d’ell.
Pare i fill entraren en casa per veure si podien arreglar el patinet. Son pare es deia Manuel i en realitat era un mag molt conegut en el seu país. Manuel també era alt i prim i tenia barba blanca. Mirant fixament al seu fill, li va dir:
- Per què plores Samuel?
- Perquè se m’ha trencat el patinet i tots els xiquets s’han burlat de mi!
- Pel patinet no et preocupes que jo te l’arreglaré en un tres i no res.
Digué unes paraules màgiques i …patinet arreglat!. El xiquet va eixir de seguida al parc a jugar amb el patinet verd.
Tots els xiquets es quedaren molt sorpresos de que li l’haguera arreglat son pare tant ràpid i a més perquè ara el patinet pareixia que volava. Quan feia un gir, es mantenia uns segons en l’aire com per art de màgia.
Des de aquell moment tots volien jugar amb ell i el seu patinet. Va començar a tindre molts amics i estava molt content.
Carolina i el drac presumit
por Joana Costa Romeu 4art B.
Hi havia una vegada un drac que es deia Fogainer. Era molt presumit i li agradava molt eixir retratat en la revista ”Fort com el foc” i si era en la portada millor que millor. Durant un temps fou noticia però prompte els periodistes deixaren d’ anar a fer-li fotos. Després d’una setmana esperant-los i convençut de que si no feia alguna cosa per atraure l’atenció s’acabaria la seua fama, va decidir fer-ne una de grossa.
Després de molt de pensar va decidir segrestar a la filla del rei, la princesa Carolina. Passà uns dies planejant-ho tot.
El rei Ferran celebrava el seu vall anual. Pare i filla iniciaren el ball. En ell la princesa Carolina va veure al cavaller Julià que estava sentat en una cadira i semblava trist. De seguida va sentir interès per ell. Ella el tragué a ballar. Es passaren tota la nit junts, ballant i ballant, donant voltes per la pista com si viatjaren en un núvol. S’havien enamorat.
El drac estava amagant en el jardí espiant tots els moviments de la princesa, preparat per dur a terme el seu pla.
La princesa, en acabar el vall, es retirà a les seues habitacions. Com estava molt cansada de tant de dansar i de la nova emoció que sentia, es va quedar més dormida que un tronc.
El drac va pujar per la paret fins a l’habitació de la princesa i l’agafà amb una mà. La princesa ni es despertà. La dugué a la seua cova i Carolina seguia dormida.
Quan es va fer de dia, les criades de Carolina es varen estranyar que no les cridara. Primer pensaren que estaria molt cansada i voldria dormir un poc més, però passat un temps començaren a preocupar-se. Trucaren a la porta i com no contestava l’ obriren. La princesa no estava! Anaren corrent a dir-li-ho a rei. Aquest anà al dormitori de la seua filla i trobà una nota que deia:
JA, JA, JA… SI SA MAJESTAT VOL TORNAR A
VEURE A LA PRINCESA SOLS TE QUE FER
QUE TOTS ELS DIES IXCA LA MEUA FOTO
EN LA REVISTA “FORT COM EL FOC”.
Drac Fogainer
El rei, que coneixia el caràcter violent del drac, tingué por per la vida de la seua estimada filla. Va convocar a tots els seus més valents cavallers i els explicà la situació. No podia enviar al seu exèrcit per si el drac li feia mal a la princesa al veure acorralat. Calia que anara una persona sola. El rei va prometre que qui aconseguira alliberar-la li podia demanar el que volguera. Julià va donar un pas endavant i digué;
- Jo aniré a rescatar a la princesa.
Julia va eixir de seguida amb el seu cavall i les seues armes. Quan arribà a la cova va intentar entrar sense fer soroll però el drac el va pillar i per poc no el crema d’una bafarada del seu alè.
Julia començà a fer un tunel per entrar per baix terra fins dins la cova, però el terreny era de pedra molt dura i no pogué arribar.
Aleshores pensa en la nota que el drac havia deixat en el dormitori de la princesa.
-Si el que vol son periodistes que li facen fotos, doncs, els tindrà-va pensar el cavaller.
Va contractar ambuns periodistes que de seguida es presentaren a l’entrada de la cova per fer-li una entrevista i moltes fotos al drac.
Mestres, Julia entrà a la cova i alliberà a la princesa Carolina. La dugué a palau i el rei molt agraït li preguntà que volia demanar-li. Ell va dir;
- La mà de la seua filla, si ella m’acepta.
Ella contestà que sí i el rei li la va concedir. Començaren els preparatius de la boda. Foren molt feliços i menjaren pastissos.
L’OFICI DE CAVALLER
por Raúl Sáez. 4art B
Açò era una vegada una muntanya de nom Axquila. Estava en la serralada més gran del món i ella destacava per la seua altura.
Per aquell lloc vivia un famós cavaller conegut per tots com el Cavaller Obscur. Era valent, ben paregut , generós i, com no, tenia una dama a la que adorar.
La seua dama li deien Malva-rosa. Els dos estaven enamorats. El cavaller volia construir un meravellós palau en la muntanya Axquila, en la part que es podia divisar la mar a un costat i des de l’altre costat tota la serra.
Puja a la muntanya amb 30 dels seus homes per donar instruccions als obrer quan va ser avisat que havien desembarcat en les seues costes un grapat de naus víkings. El cavaller, des del turó més alt, ho va poder vore personalment.
Els víkings eren guerrer valents i despietats. Va comptar que serien més de cent i ells sols eren trenta-tres. Calia pensar alguna cosa per evitar l’enfrontament cos a cos. Així que la meitat s’amagaren per a que els víkings es confiaren i ,quan menys s’ho esperaven els amagats, saltaren sobre ells. Guanyaren però el cavaller Obscur va ser ferit en una cama.
Els metges li digueren que no podria caminar en una setmana. Malva-rosa estava molt preocupada perquè feia dies que no sabia res del seu estimat. Ell no volia que li digueren que estava ferit per no preocupar-la.
Quan es posa millor anaren junts a veure el palau que estava fent construir per als dos.
El pare de Malva-rosa li va encomanar una missió que el va fer estar dos mesos fora de les seues terres. Va arribar la notícia que havia sigut ferit greument.
Malva-rosa estava desesperada perquè passaven els dies i no tenia noticies. Va pujar al castell que estava construint el seu estimat cavaller, ja quasi acabat, i des d’allí va veure que les naus d’ell arribaven a port.
Quan la parella es va poder reunir de nou es casaren de seguida i es varen anar a viure a aquell castell que pareixia de conte de fades.
ALCALÁ D`HENARES
ENTRE CIGONYES I CERVANTES
por Helena Tamarit. 4art B
A una hora de Madrid cap al nord-est es troba la ciutat d’Alcalà d’Henares. És la tercera ciutat més poblada de la comunitat de Madrid. El seu nom significa “castell sobre el riu Henares. És per açò que en escut de la ciutat apareix un castell sobre onades d’aigua, com si foren el riu Henares.
Aprofitant que anàvem a fer una estada en casa del meu oncle en Madrid, jo tenia molta il·lusió en veure la casa de Cervantes, l’autor del famós llibre “El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha”. En l’escola havíem llegit un versió per a xiquets i fet moltes activitat al voltant de la cavalleria en l’època medieval, des de el seu inici a la seua decadència . També llegirem Tirant lo Blanc de Joanot Martorell. Férem un projecte que es deia “De Tirant a Don Quijote. La novel·la de cavalleria”.
Després d’haver llegit El Tirant em van sorprendre molt les tonteries que feia Don Quijote, per tal de comportar-se com un autèntic cavaller, i les contestacions de Sancho Panza. Són molt gracioses les seues conversacions i la forma en que parlaven d’abans en castellà.
La meua mestra ens contà també coses de la vida de Cervantes i tenia curiositat per saber més coses d’ell i de l’època en que va viure.
Aquell dia feia 4ºC però l’intens fred no ens va impedir anar perquè estàvem decidits a fer l’excursió. Una vegada arribat a la ciutat, aparcarem els cotxes i caminarem fins la plaça central. És molt gran. Hi havia un bust de Cervantes i darrere un mercat medieval en el que comprarem formatge, papes i xurros. Vérem uns animals, però estaven tapats pel fred.
Junt a la plaça està seua famosa la Universitat, que en el seu temps sigué la més important de Madrid. Férem una visita guiada i el guia ens contà coses interessants sobre la façana, les estàtues, els escuts i els dibuixos que allí apareixen. També ens digué que Miguel de Cervantes no havia estudiat allí.
Varem vore cigonyes dalt dels campanars de la plaça i les férem fotos. En el carrer Major es troba la casa natalícia de Cervantes . En la porta hi ha un banc de pedra amb dues estàtues de metall que representen a Sancho i Don Quijote. Crec que estan posades per a que la gent es faça fotos de record al costat dels personatges més coneguts d’aquest escriptor.
La meua mare es creia que era una parella d’actor que estava treballant com a mims i quan es va donar compte de que eren unes estàtues metàl·liques es riguérem tots molt.
La casa de Cervantes està preparada per ensenyar als visitats la forma de viure de la seua època, tot és molt antic.
El meu oncle Enric, que és periodista, em contà que Alcalà és patrimoni de la humanitat. Açò vol dir que és una ciutat amb molt interès cultural i està protegida.
Me va agradar molt la ciutat. Al dia següent vaig anar a Toledo, però això és una altra història.
CONCURSO DE COCINA
por Joana Costa Romeu. 4º B
Había una vez un cocinero muy bueno llamado Federico. Trabajaba en un restaurante llamado La Cocinera, de tres tenedores.
Andrés, su jefe, era una buena persona pero un poco gandul y agarrado. Por no contratar más personal a Federico le tocaba hacer también de camarero cuando había mucha clientela en el restaurante. Un día de esos se le cayó la bandeja con las bebidas que llevaba a una mesa y Andrés se enfadó mucho con él porque precisamente estaba la familia del alcalde en el restaurante.
Andrés quiso despedirlo pero el alcalde dijo que solo era un pequeño accidente y que si lo despedía recomendaría a la gente que no fuese allí y se arruinaría.
Andrés se lo pensó mejor y no le despidió.
Federico atendió a la familia del alcalde y les preguntó si querían comer a la carta o el menú. del día. Pidieron a la carta. Los dos hijos pidieron pimientos rellenos de carne, la mujer pechugas de perdiz asadas y el alcalde pisto con bacalao.
Así, todo solucionado, comieron felices porque no habían despedido a Federico y porque todo estaba riquísimo. El alcalde sabía que Federico era el cocinero y que sin él el restaurante no tendría tanto éxito.
Pasaron tres meses y cerca de allí abrieron otro restaurante, La Gardenia, que consiguió cuatro tenedores.
La Cocinera perdió mucha clientela y La Gardenia no tenía tanta como esperaban. En vista de esto decidieron hacer un concurso para ver quien hacía la mejor receta. Si ganaba La Gardenia, La Cocinera le cedería un tenedor con lo cual pasaría a ser un restaurante de segunda. Si era al contrario La Gardenia se trasladaría a otra ciudad.
Estuvieron dos horas cocinando con esmero. La Gardenia preparó un plato de codornices con uvas al cava y la Cocinera un plato llamado gallo con salsas de alcaparras.
El jurado, después de mucho deliberar, llegó a la conclusión que el ganador era el restaurante ¡ La Cocinera!
Todos los de La Cocinera se pusieron tan contentos que se olvidaron hasta del plato que habían hecho… pero no de quien lo había hecho; Federico.
LUCHA POR LO QUE QUIERES
por Pablo Lliso 4º B
Había una vez un bosque. Allí vivían muchos pájaros y otros animales. El bosque era muy bonito y en un claro había un castillo.
En el castillo había caballeros, caballos, un rey, una reina y una princesa. Todo iba bien a no ser porque temían a los gigantes que vivían al otro lado del bosque. Estos querían quemar el bosque para así ampliar su ciudad.
Ese temido día llego y los gigantes se pusieron a talar, destruir y quemar árboles.
Los caballeros se armaron, montaron a sus caballos y con más soldados se pusieron a luchar para defenderse. Pero los gigantes dominaban la situación, intentaban deshacerse de ellos pisándoles. Estaban a punto de ganarles cuando apareció un montón de animales en su ayuda; pájaros, monos, elefantes, jirafas y cocodrilos. Venían para ayudar a los soldados a salvar el bosque que también era su hogar.
Pero los gigantes tenían camiones y excavadoras que también eran gigantes. Hubo una gran batalla y los soldados y animales consiguieron que los gigantes retrocedieran. De momento habían ganado.
Una semana después los gigantes volvieron a atacarles pero esta vez también iban con ellos ogros. Aquello parecía el final. Todos los soldados y los animales se escondieron en el castillo y los gigantes y los ogros comenzaron a quemar el bosque y romperlo todo con sus máquinas. Pero cuando vieron las llamas comprendieron que tenían que luchar porque sino les destruirían su hogar. Los elefantes salieron y empezaron a romper las máquinas y los cocodrilos mordían en los pies y las piernas a los ogros haciéndoles caer en el suelo. A los gigantes no se les podía atacar cara a cara ya que eran demasiado listos y fuertes. Los caballeros pensaron que tendrían que rodearles. Así lo hicieron.
Cuando ogros y gigantes se vieron rodeados corrieron hacia los soldados y caballeros y salieron empujándolos. Soldados, caballeros y animales salieron corriendo detrás de ellos persiguiéndoles y haciéndoles huir más allá de las montañas.
Luego plantaron el bosque de nuevo, aunque les costó semanas y tuvieron que esperar a que el bosque creciera. Los animales pudieron volver y los soldados y caballeros pudieron vivir como siempre en armonía con la naturaleza y sin que nadie les molestara.
Os invito a leer este fantástico cuento que los alumnos de primaria han escrito, clase por clase, continuando el trozo de sus compañeros. Lo han preparado para leerlo bajo un Árbol del colegio….
ROBI Y SUS AMIGOS.
ROBI I ELS SEUS AMICS.
¡ Hola ¡ Soy ROBI, un roble joven y, como a ti, me gusta jugar. Hoy quiero compartir contigo mi juego. En el bosque se ha hablado mucho del tema; ya sabes la fiesta del día del árbol.
Están todos alborotados menos la encina que todos los años cuando llega este día se indigna y dice que “malo, malo, si nos tienen que dedicar un día. Eso quiere decir que se olvidan de nosotros el resto del año”. Según la señora Encina porque a los seres humanos hay que darles un toque de vez en cuando y que piensen que sin nosotros, los árboles, ellos no son nada. Que somos VIDA.
Al bosque cuando se acerca la primavera nos emocionan tantas cosas que los árboles jóvenes nos ponemos muy nerviosos y mezclamos fechas con semillas.
Mi abuelo, el viejo roble, suele decir en esta fecha que es una buena ocasión para que las personas nos conozcan un poco más y de esa manera nos protejan y quieran como a seres de su familia.
¿Sabes? Ese día cientos de niñas y niños vienen y plantan pequeños árboles y nosotros, ya crecidos, los vemos con mucha esperanza. Pensamos éste crecerá bien; esa niña me va a cuidar; aquel niño, el de pantalón verde fue el que me plantó a mi hace tiempo; mira esa profesora es nueva, el año pasado no vino. El que viene todos los años es ése, el de la gorra azul…
El de la gorra blava és un xiquet de 10 anys Ve ací un dia com este des de que anava a infantil.
El meu iaio, el roure més vell del bosc, m’ha contat que la primera vegada que vingué va entropeçar en una de les seues grosses arrels i es va caure de morros. Començà a plorar, perquè els colps al nas fan molt de mal. Les seues llàgrimes van caure sobre les seues arrels i diu que eren dolces com la mel perquè Pau, que és el nom del xiquet de la gorra blava, és un xiquet bo i molt carinyós.
Pau torna cada any al bosc per plantar arbres i perquè li agrada molt estar en contacte amb la Natura.
L’any passat a Pau li caigué el clauer. Jo l’arrepleguí doblant una de les meues branques i aleshores ell es va fixar en mi. Des d’aleshores som molt amics.
Ara que té deu anys i viu prop del bosc, els seus pares el deixen vindre sol. De vegades s’asseu baix de les meues branques, recolza l’esquena en el meu tronc i llig un llibre amb veu alta. Altres vegades m’abraça i m’olora. Li agrada l’olor del bosc i en especial el meu.
Quan ve els caps de setmana arranca les males herbes que creixen al voltant del arbres xicotets pera que puguen créixer sans i fer-se prompte forts.
Tot el bosc coneix a Pau. També els animals li estan agraïts perquè si el bosc està cuidat tenen una bona casa on viure.
Robi està molt content de tindre a Pau com amic però Pau té problemes. Té problemes amb els xiquets del poble perquè s’oposa obertament a que vagen a llançar pedres als nius amb els seus tiroxines o fagen dibuixos amb les seus navalles amb el tronc dels arbres.
Pau ha intentat que comprenguen el perquè no deuen fer això però no li ha valgut més per a que se burlen dels i li donen unes quantes petades.
Fins i tot els seus companys de classe el deixen de costat. Diuen que és “un rar” i que de tant de estar tant en el bosc en lloc de créixer-li les cames li van a eixir arrels.
Pau no sap que fer ni on buscar ajuda. Confiar amb els seus pares? Dir-li-ho a la mestra?Conformar-se en ser el rar del poble i no tindre amics?
Està confús i se’n va al bosc a pensar. Tal vegada el vell roure el puga ajudar?
Arriba on estava el vell roure i s’assegué entre les seues arrels. Es sentia protegit allí d’eixa manera. Després d’uns quants sospirs i unes llagrimetes, Pau comença a parlar-li a l’arbre amb l’esperança de ser escoltat;
Sr Roure, estic desesperar. Tinc un problema i no sé que fer per tal de solucionar-lo. Tu ja saps el que passa i no et vull avorrir amb més ximpleries .Tinc que elegir entre estimar-vos i tindre amics?
Es va produir un gran silenci, fins i tot els pardalet deixaren de piular, com si tot volgueren sentir les paraules de l’arbre més vell del bosc.
- Mira Pau, jo no reconec ara les persones del poble. Fa molt anys era diferent. El poble i es bosc vivíem en harmonia, però ara…
- Així què abans no passava açò!- exclama Pau tot sorprès.
- Abans els habitants del poble tenien clar que ens necessitaven i per això feien el possible per conservar el bocs. No hi havia els material moderns, tots eixos derivats del petroli, ni tots eixos apareix elèctrics i maquinetes per a jugar els xiquets.
-Contem més coses, per favor!- li pregà Pau al vell Roure.
- Els homes necessitaven la nostra fusta per a fer les seues cases, els sues eines, el seu foc, la resina, el suro i tantes altres coses! . Quan era temporada de caça els animals del bosc els servien d’aliment i en cada estació de l’any replegaven els nostres fruits; castanyes, nous, mores, bolets. Ens servien de les nostres fulles i els nostres matolls per a fer remeis casolans per a diverses malalties i condiments de cuina. Els xiquets venien a jugar a “cuc amagat” entre les nostres soques i ens volien. Ací feien les seues batalles imaginaries i eren caçadors o cavallers…
I continuà el vell roure:
- Si els teus amics ens conegueren un poc més, tal vegada canviaren d’idea. Intenta parlar amb ells i explicar-los tot el que t’he contat. Si no els convences, vine un dia amb ells ací al bosc i jo parlaré amb ells.
Pau tornà al poble i se’n va anar a casa. Eixa nit, en gitar-se, no feia més que pensar en les paraules del vell roure.
Al dia següent, en el col·legi, quan es va trobar amb els seus amics, intentà explicar-los la necessitat de cuidar els arbres, dient-los:
- Hem de ser amic dels arbres i cuidar-los perquè són els únics éssers vius sobre la terra que ens donen vida ja que fabriquen oxigen. També ens donen molts productes com fusta, resina, suro i fruits. Moltes plantes s’utilitzen per a fabricar medicines i curar així malalties… A més, podem anar allí a jugar a caçadors i cavallers, com feien abans els xiquets i respirarem aire més pur.
Però els amics en lloc de fer-li cas es burlaven d’ell i van decidir anar al bosc i muntar engronsadores en les branques dels arbres i tirar-los pedres per fer caure les fulles.
Aleshores Pau va intentar que els seus amic anaren a parlar amb el vell roure, però aquestos no volien anar de cap de les maneres.
Fart d’aquesta situació, va decidir separar-se dels seus amics i fer-se més amic encara del vell roure i dels altres arbres del bosc. I anava quasi totes les vesprades a visitar-los, on assegut baix les branques del vell roure llegia una estona.
Va arribar l’estiu, i com tots els anys, arribaren al poble els amics de vacances que vivien a la ciutat.
Un d’estos amics va caure malalt, tenia una malaltia que no el deixava respirar bé i s’ofegava. Va tenir que anar a l’hospital on va estar ingressat uns quants dies. Pau i els seus amics anaren a visitar-lo.
El metge li va recomanar que anara a viure prop del camp on poguera respirar aire pur.
En tornar al poble, Pau començà a acompanyar-lo tots els dies al bosc i comença a trobar-se millor. Aquest fet feu recapacitar els amics de Pau i començaren a comprendre la importància dels arbres i de la seua necessitat per a la vida en aquest planeta. Deixaren de fer dibuixos amb les navalles en el tronc dels arbres i llevaren les engronsadores que havien fet amb les branques.
Els amics de Pau li van demanar perdó per totes les coses males que havien fet als arbres i li digueren que a partir d’eixe moment anirien amb ell a cuidar els arbres. Pau tornà a tindre amics.
Sempre que podien Pau i els seus amics anaven al bosc i cuidaven els arbres, especialment el vell roure, perquè tenia molts anys i perillava la seua vida.
Un dia de bon matí, Pau anà a buscar a Robert, que era el xiquet que estava malalt i després s’havia curat gràcies a l’aire pur del bosc. Els dos junts anaren a casa d’Eva i Sara a jugar.
Elles van pensar que podien anar al bosc i fer una caseta al costat d’un arbre. Allí fundarien un club d’amigues i amics dels arbres.
Robert, que duia una gorra roja, i Pau, que seguia duent sempre la seua estimada gorra blava, es van quedar entusiasmats amb la idea i es van oferir voluntaris per anar a per materials: fustes, cordes, claus, serra, martell… Quan ja ho tenien a punt, se n’anaren amb totes les coses al bosc i descarregaren al costat de les arrels del vell roure.
L’arbre, al que els xiquets havien batejat Rourot, perquè a més del més vell del bosc també era el més alt, els preguntà:
—Per a què és tot això que porteu?— I els xiquets contestaren:
—És que volem fer una caseta per a un club d’amics i amigues dels arbres.
—I no vos agradaria fer-la damunt d’un arbre? Fa molts anys, uns xiquets com vosaltres van fer una caseta damunt de les meues branques i ara podríeu preguntar-li a Robi si us deixa que la feu damunt de les seues.
—Moltes gràcies per la idea. Anem a parlar amb Robi.— Digué Pau.
—Rourot, nosaltres no podríem ocupar la teua caseta en lloc de fer-ne una altra?— Va dir Eva.
Però Sara tingué una idea millor:
—Podíem fer la nostra caseta damunt les branques de Robi i després construir un pont que anara a la caseta de Rourot.
—És una idea genial!— Cridaren tots.
Després Sara preguntà a Rourot:
—Tu te’n recordes del nom dels xiquets que van fer fa molts anys la caseta damunt les teues branques?
I quan els digué els noms tots van reconèixer que eren els dels seus pares i van decidir que només acabaren de fer la seua caseta i tornaren a casa a sopar, els preguntarien si era veritat que ells havien fet de xiquets una caseta al bosc damunt d’un roure.
Pau, el niño de la gorra azul, corrió en busca de su padre y le preguntó:
- ¿Papá, es cierto que hace unos veinte años tú y tus amigos construisteis una casita sobre el viejo roble?
- ¡Ja, ja, ja, pues sí! Lo construimos mis amigos y yo. – Contestó su padre.
- ¿Y quiénes eran los otros del club del árbol? – Le preguntó su hijo.
- Pues mira qué casualidad: ¡Los padres de tus amigos!
- ¿Por qué dejasteis de utilizarla? – Preguntó de nuevo el niño.
- Es una larga historia pero intentaré resumirla.
José Manuel, que así se llamaba el padre de Pau, se aposentó cómodamente en su sillón viejo empezó a hablar.
- Al principio todo iba bien pero un grupo de gamberros del pueblo vecino quisieron quitarnos nuestro “club” por la fuerza. Perdimos la pelea. Ellos se subieron todos a la casa y empezaron a saltar. El suelo cedió y cayeron rodando. Se fueron doloridos, con chichones, arañazos y esquinces. Dijeron que así no quedarían las cosas, que se “vengarían.”
- ¿Y lo hicieron? – Preguntó impaciente Pau.
- Sí – prosiguió su padre- y de la forma más miserable. Prendieron fuego en un lado del bosque, que por suerte había encinas.
- ¿Por qué dices por suerte, papá?
- ¡Porque la encina es un árbol muy especial! Te voy a recitar un poema que compusimos en su honor y tú adivinas el por qué. – Le propuso su padre.
Y le recito el siguiente poema;
“Encina vieja o nueva,
con tus frutos alimentas,
con tus ramas nos cobijas.
Y si llamas te llegan
tú renaces como nueva.”
El pare de Pau , amb llàgrimes als ulls, va recordar aquella maleïda nit, fosca com una gola d’un llop, en la que va estar a punt de desaparèixer el bosc on tantes estones bones havien compartit tota la colla d’amics i amigues. Però recobrà el somriure en dir-li a Pau que l’incendi provocat per aquella colla de descervellats no anà a més perquè una forta i inesperada pluja va caure sobre aquell bell paisatge apagant les famolenques flames , àvides de destrucció.
- Pare, – va dir Pau – es van cremar molts arbres?.
- No fill meu. Mai no he cregut en la sort ni en cap element màgic però estic segur que aquella nit les ànimes dels arbres van intervindre i invocaren desesperadament la pluja amb la finalitat d’aturar una agressió a la natura.
- Continuàreu reunint-se en la casa del Rourot? – va voler saber el xiquet.
- Tan sols un període de temps curt – respongué el pare . Ens férem grans i el bosc deixà de tindre per nosaltres eixa atracció encisadora que havíem sentit tant profundament uns anys enrere. Ja no disposàvem de temps lliure perquè amb els estudis i ajudar als pares ens passava el dia.
Pare i fill estigueren un llarg període de temps raonant sobre els fets ocorreguts en el passat i a Pau li va vindre una idea al cap .Aquella mateixa nit, tombat damunt del llit i veient les estrelles per la finestra de la seua cambra, es va prometre dur-la a terme costara el que costara. L’endemà , només alçar-se , cridaria per telèfon als seus amics i quedaria amb ells en la piscina municipal per donar-los a conèixer el pla.
I així ho va fer. A les onze del matí , carregat amb la tovalla al muscle i la motxilla a l’esquena, anà a reunir-se amb el grup. Ja havien arribat Sara i Robert i al moment hi arribà Eva. Es saludaren i es desitjaren bon dia Estengueren les tovalles en la gespa i es van seure en rotgle. Tots esperaven impacients escoltar allò que Pau els anava a proposar.
- He tingut una idea genial . Construirem una casa en les branques de Robi – va dir amb un amb to de veu ferm.
- Una casa dalt de l’arbre? – preguntà Sara obrint els ulls i amb cara d’incrèdula .
- Em sembla una idea fantàstica – apuntà Eva al mateix temps que es va posar dreta d’un bot.
- Ei!, ei!. Un moment Pau , para el carro- ara era Robert el que parlava . Ho estàs dient en serio?
- Clar que sí. He estant rumiant-m’ho tota la nit. El projecte és possible.
Robert seguia sense veure clar :
- Què en sabem nosaltres de construir cases i menys de fer-ho dalt d’un arbre?
- Robert nosaltres no en tenim ni idea però els nostres pares i mares sí.
Eva seguia manifestant entusiasme i va recolzar la idea:
- Ara si que has estat encertat Pau. Compta amb mi pel que vulgues .
- I amb mi- s’afegí Sara.
- Bo, si l’opinió general és dur la idea endavant doncs no em queda un altra que dir: compteu amb mi també -acabà acceptant Robert.
Pau tragué de la motxilla una llibreta i un bolígraf . Al primer full va escriure :
“PROJECTE CASA DE L’ARBRE”
Entre tots quatre confeccionaren una llista dels materials necessaris . Tots els materials devien ser naturals i que no posaren en perill la vida de l’arbre. Parlant i anotant se’ls va passar el matí i quedaren en que al tornar a casa cadascú engrescaria al seu pare i a la seua mare en el projecte.
Tots sabien que era imprescindible que el pare de Robert s’implicara el més aviat possible perquè ell era fuster. Altra qüestió que van acordar va ser la data de finalització del projecte. Seria el dia ú de novembre de l’any dos mil onze ( 1-11-11). Estaven segur que tants números 1 els durien sort.
Los cuatro amigos se van a sus respectivas casas y después de mucho insistir, insistir e insistir consiguen convencer a sus padres para que les ayuden a construirla.
Al día siguiente muy temprano, se reúnen las cuatro familias en el bosque y empiezan a buscar materiales mientras que el padre de Pau vuelve a la carpintería y coge todas las herramientas necesarias para construir la casa.
El padre de Eva, que es arquitecto, diseña la cabaña y después de comer todos juntos en el interior de la vieja cabaña, comienzan la construcción de la nueva.
Primero la escalera, después el suelo de la cabaña con unos troncos de roble que han encontrado en su búsqueda de materiales por el bosque. Pero, de repente, una gran tormenta les impide continuar su trabajo.
Deciden refugiarse en la cabaña vieja y, buscando en la cabaña, encuentran unos juegos muy antiguos con los que jugaban sus padres. Aprenden todos a jugar y va pasando la tarde hasta que para de llover.
Continúan con la construcción mientras sus padres les enseñan las canciones que cantaban mientras construían la vieja cabaña.
Poco a poco se va haciendo de noche y deciden irse a casa a descansar para continuar al día siguiente.
Aún no había amanecido y los cuatro niños ya estaban despiertos muy nerviosos porque querían continuar con la construcción de la cabaña y deciden irse solos y continuar ellos solos.
Se van al bosque y empiezan con la pared derecha, después la izquierda, la de detrás y de repente…… aparecen sus padres cantando.
- ¡oh! ¡Qué bonito! – dice el padre de Pau
-¿Cómo habéis podido hacer las paredes vosotros solos? – dice la madre de Eva
- Gracias a los planos y a nuestro esfuerzo. Hoy habéis sido vosotros los vagos y nosotros los trabajadores- Sara
- Ahora os ayudaremos nosotros a poner la puerta y el techo- dice el padre de Robert.
- No, mejor mientras vosotros trabajáis nosotros almorzamos y descansamos – dice Eva
Al final del día ya tienen la cabaña casi acabada pero se desata otra tormenta y un rayo cae sobre la cabaña nueva prendiéndole fuego. Rápidamente todos van corriendo a sus casas a por agua para apagar el fuego. Consiguen apagarlo pero tiene que reparar los desperfectos que ha originado el rayo. Muy desanimados deciden irse a casa a descansar y continuar al día siguiente.
A la mañana siguiente todos, padres e hijos, se acercaron al bosque para ver qué había ocurrido allí tras la horrible tormenta de aquella fatídica noche.
Lo que allí vieron no les gusto nada, se pusieron realmente tristes y desilusionados. El paisaje que sus ojos veían era totalmente gris, lleno de cenizas, su casa ya no era una casa, sino un montón de restos carbonizados llenos de humo, incluso los recuerdos que tenían dentro de ella habían desaparecido con el fuego. Los hogares de los animales que habitaban aquel bosque tampoco existían ya, no había nidos, ni madrigueras, ni hormigueros y por ello muchos de estos animales habían huido asustados.
Nuestro amigo Robi, como era tan fuerte, pudo aguantar esta nueva dificultad, aunque, con grandes quemaduras. Otros árboles vecinos no corrieron la misma suerte y quedaron calcinados totalmente.
Ante aquella desolación todos estaban tristes y apesadumbrados, nadie reaccionaba, hasta que, de pronto, Paúl con una de sus ocurrentes ideas se plantó delante de todos y dijo:
- ¡Mirad a vuestro alrededor! ¡No podemos consentir esto! ¡Hay que reaccionar!
- ¿Cómo lo vamos a hacer, está todo muy mal? – pregunto Eva.
- Tenemos que animarnos e intentar solucionar todos los problemas que ha traído la tormenta: nuestra casa, el hogar de los animales y el resto de los árboles que se han quemado.
A varios de los padres se les ocurrió la idea de construir de nuevo la casa, pero además colocándole un viejo pararrayos, que el padre de Roberto tenía en su cobertizo. De esa manera ningún rayo más podrá destruir la deseada caseta ni dañar más a Robi.
Fueron a preguntarle al viejo roble que le parecía la caseta con el pararrayos y a él le pareció bien, pero les dijo que también los animales habían perdido su hogar y necesitaban ayuda.
Por ello los niños pensaron, que tenía razón y decidieron construir también un hogar para los animales.
Todo parecía que volvía a la normalidad, pero quedaba algo muy importante por solucionar:
¿Cómo iban a repoblar el maravilloso bosque que durante tantos años ha servido de satisfacción a los vecinos del lugar?…
Plantaren uns arbres nous. Repararen a Robi lligant-li les rames mig trencades amb cordes i el regaren sovint. Després construïren cases per ocells, esquirols, mussols, etc…
Passat un temps els arbres nous ja eren grans i els posaren noms: a un li posaren Roc, a una altra Marieta, i per últim a una li posaren Robina.
Robi i Robina es feren molt amics. Acordaren fer entre tots una casa dalt de Robina i reparar la de Robi i Rourot. Tots junt es feren un berenar baix dels arbres i els xiquets els regaven amb aigua natural. Després jugaren a jocs: botar a la corda, el parxís, el “qui es qui”, etc…
Robi es donà compte que tots els animals es posaven damunt de les seves branques i observaven els xiquets jugar mentre el pares dormien, llegien o jugaven amb els seus fills.
Després de dues setmanes , li llevaren els vendatges a Robi. Estava com nou!!! Robi,content, els donà les gràcies i tots ballaren “el corro de la patata” “al voltant de Robi.
Robina, que era una pomera, els donà una poma a cadascú con agraïment. Després posaren cartells diguent que podien fer excursions al bosc, que podien volar els catxerulos.
Més tard anaren a la granja de Pep, per arreplegar parelles d’animals per a soltar-les pel bosc.
Al dia següent, anaren a menjar-se la mona de Pasqua, que era de xocolata. De sobte, varen vore molts xiquets volant les milotxes, tot el bosc era feliç i els arbres cremats tornaren a nàixer. El bosc pareixia nou i ple de vida!!!
Conte contat, conte acabat.
Árbol Sagrado
